jueves, 31 de diciembre de 2009

Bon nadal i feliç 2010

Jo voldria que tot l'any fos com Nadal
Si pogués fer un sol desig realitat
Jo voldria que tot l'any hi hagués pau, hi hagués amor
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal, de tot cor.




Molt bon nadal a tots i a totes!

Disfruteu d'aquestes festes i gaudiu de l'última nit de l'any!
Us desitjo molta sort en el 2010!

Petons i fins aviat!



PD: "Un petit detall" :)


martes, 29 de diciembre de 2009

Com es formen les actituds?

1. “Dime con quién andas y te diré quién eres”.
- Aprenentatge per observació.

Tenim tendència a imitar els costums de les persones del nostre entorn i això no es pot evitar ja que és un instint innat.

Aquest aprenentatge es dona en tres fases o etapes:

1. Adquisició: Qui aprèn observa un model i reconeix trets distintius de la conducta observada.
2. Retenció: Les respostes del model s’emmagatzemen de manera activa en la memòria.
3. Execució: Si qui aprèn accepta el comportament del model com a apropiat i amb possibilitat de portar a conseqüències valuoses, el reproduirà.




2. Condicionament clàssic.
- Condicionament clàssic apetitiu (Pavlov)


Estímul incondicionat -> Resposta incondicionada.
Menjar-------------------->Salivació.

Estímul condicionat -> Resposta condicionada.
LLum--------------------> Salivació.

- Condicionament clàssic aversiu (Pavlov, Watson, Rayner)

Estímul incondicionat -> Resposta incondicionada.
Soroll----------------------> Plor.

Estímul condicionat -> Resposta condicionada.
Rata blanca ----------> Plor.

S’aprèn a associar un estímul neutre amb estímuls importants que produeixen respostes que molt sovint són automàtiques.





3. S’aprèn a associar un comportament amb les seves conseqüències.

- Condicionament instrumental amb reforçament positiu: Enfortiment d’una conducta per la presentació d’un estímul positiu.


Estímul: Un noi esta en una festa amb amics que fumen porros.
Resposta: Li ofereixen fumar i accepta.
Conseqüència: Rep més atenció per part del grup, es sent acceptat.

- Un estímul positiu després d’una resposta constitueix un reforçament positiu. Formarà una actitud favorable cap a fumar porros.



- Condicionament instrumental amb reforçament negatiu: Enfortiment d’una conducta per l’acabament o per l’evitació d’un estímul aversiu.

Estímul: Un adolescent té una actitud contraria als porros però s’ha acostumat a fumar-ne quan està amb els amics (sent malestar cada vegada que fuma).
Resposta: Canvia la actitud i començar a deixar de fumar.
Conseqüencia: S’acaba el malestar.

- L’acabament de la situació desagradable constitueix un reforçament negatiu.


(A partir del minut 2.20)

jueves, 24 de diciembre de 2009

MEMENTO



MEMENTO:

Memento és la història de Leonard, qui va patir un traumatisme cerebral que li va causar amnèsia anterógrada. Leonard és incapaç d'emmagatzemar nous records, no obstant això, posseeix memòria sensorial i recorda com realitzar les accions quotidianes.
Per a "recordar" els successos de la seva vida crea un sistema, utilitza les fotografies instantànies per a tenir un registre de la gent amb la que es relaciona, on s'allotja i altres elements bàsics pel desenvolupament de la seva vida. A més de les fotografies, també pren notes i es tatua pistes de l'assassí de la seva esposa.
Leonard busca venjar-se de l'home que va violar i va assassinar a la seva dona, i que li va provocar la seva malaltia.
Els temes principals de la pel·lícula són la naturalesa de la memòria, la identitat, el temps, el record inconnex, la realitat, la manipulació i la venjança.



MEMÒRIA:

  • AMNESIA ANTERÓGRADA:

    L'amnèsia anterógrada pot produir-se després d'un traumatisme cráneocerebral o després d'altres condicions que afecten de forma adversa a les estructures neurals associades amb la formació de la memòria (per exemple a el hipocamp). Alguns medicaments també poden provocar símptomes temporals d'aquest tipus d’amnèsia. De la mateixa manera consumir grans quantitats d'alcohol poden induir a amnèsia temporal.

    L'amnèsia anterógrada és un tipus d'amnèsia, on els nous esdeveniments no es guarden en la memòria a llarg termini.

    Aquest tipus d'amnèsia també és anomenada «pèrdua de memòria a curt termini». No obstant això, tècnicament s'usa el terme amnèsia anterógrada ja que el problema no està en la memòria immediata sinó en els records a llarg termini.

    Les persones que pateixen aquesta malaltia poden recordar episodis viscuts abans del trastorn encara que gairebé totes les persones que pateixen amnèsia anterógrada estan acaben derivant amnèsia retrògrada.
    L'amnèsia anterógrada pot afectar de manera diferent als diferents tipus de memòria (nous moviments, paraules, successos del dia, fets històrics, etc). Alguns pacients poden aprendre i recordar algun moviment i després no acordar-se de quan ho han après.
    Inclús existeixen casos de pacients que poden aprendre noves paraules o fets històrics (memòria semàntica) però que no capaços de recordar algun succés del dia anterior (memòria episòdica).

sábado, 5 de diciembre de 2009

Ladrones de infancia.


Trabajo con niñas y tengo un hermana menor y os aseguro que no puedo imaginarme que alguien en alguna ocasión pueda aprovecharse de la inocencia de un niño.

Almas inocentes, llenas de bondad, pureza y dulzura.... ¡No lo puedo entender!

Quizás no seré un buen psicóloga el día de mañana porque reconozco que no soy capaz de ponerme en la mente de un abusador sexual, no soy capaz ni por un segundo de imaginar que es lo que sienten, como se sienten y que les mueve a cometer semejante crimen.

Recordando el documental “Infancia rota”, especialmente me impactó el relato del niño que aparecía al principio. Su padre abusaba de él cuando sólo tenia tres años, se me pone la piel de gallina... ¿Cómo un padre puede tener algún tipo de deseo con un niño que sólo entiende de amor?
Es lamentable que la vida en ocasiones haga que niños tengan que enfrentarse a una realidad que no les correspondería vivir jamás. Pero más lamentable es que familiares, en una gran mayoría de los casos, sean los que propicien estas situaciones.
Un padre, una madre, un tío o un amigo... Que un adulto se aproveche del vinculo afectivo que le une a un niño para conseguir complacer deseos sexuales sólo merece mis peores deseos.
A través de regalos, amenazas y violencia llegan a conseguir sus propósitos, olvidando por completo que en esos momentos están robando una infancia y rompiendo una vida.
Los abusados tienen miedo por contar lo sucedido, incluso llegan a confesar que se sientes cómplices del abusador, no saben cual sera la reacción de la gente que les quiere y la incomprensión les aterroriza. Fijaros en la cantidad de sentimientos negativos que se hacen protagonistas de sus vidas...
Los abusadores en cambio con un poco de suerte pagan su crimen con unos años de prisión pero hay que no llegan ni a eso...
Esto me hace creer que la justicia no existe. Por eso creo que es importante que temas tan escalofriantes como este sean tratados, sean hablados y que salgan a la luz.

Para que algún día sí exista justicia y miserables como estos piensen antes de cometer el crimen y se den cuenta de que están destrozando la vida de un niño, la de las personas que les quieren y las que les querrán.

sábado, 28 de noviembre de 2009

Eric Berne i l'anàlisi transaccional.


ERIC BERNE ( Psicologia humanista):

Eric Berne va néixer el 10 de Maig de 1910 en Montral, Canadà. Fill del doctor Bernstein, el qual va morir de tuberculosis als 38 anys.
Va ser llavors quant la mare de Eric, la Senyora Bernstein va animar-lo a que seguís els passos del seu pare i inicies la carrera de medicina. Així ho va fer i va començar treballar com a psiquiatra.
Al 1939 es va fer nord-americà i es va traslladar a viure a Nova York, Sant Francisco. Va iniciar la seva formació com a psicoanalista.
Desprès de l’experimentació amb la psicoanàlisis va començar a posar en dubte els conceptes Freudians de l’inconscient en diversos escrits i això va provocar que no fos acceptat en la societat psicoanalista de Sant Francisco.
Llavors Eric Berne va endinsar-se en noves teories, volia trobar un teoria senzilla, que pogués ser compresa per la majoria de la població. Va allunyar-se de terminologies abstractes que eren abundants a l’època i va optar per definir senzillament aspectes bàsics de la psicologia. El seu principal objectiu era que fins i tot un nen de vuit anys pogués arribar a entendre conceptes relacionats amb la psicologia.
Malauradament morí el 15 de juliol de 1970 però ens deixà teories tant apassionants com l’anàlisi transaccional.


ANÀLISI TRANSACCIONAL:

Eric Berne va deixar de banda les complexitats i ambigüitats i va definir la personalitat i la conducta de manera senzilla.
Considerava que la conducta no era res més que allò que una persona pensa, sent, diu o fa en qualsevol moment de la seva vida.
Berne va subdividir aquests comportaments:

- El pensar i el sentir: Són els comportaments subjectius, que no es veuen i que nomes coneix la persona encara que es poden inferir pels signes de conducta.

- El dir i el fer: Són els comportaments objectius, són aquells que existeixen perquè la realitat així ho demostra.

D’aquesta manera, Berne entenia la personalitat com allò que pensem, sentim, diguem i fem de manera habitual.

Així doncs l’anàlisi transaccional va aconseguir definir una qüestió complexa en aquella època.

Tanmateix va dividir la personalitat humana en tres parts:
1. El "jo pare":
Faria referència al pare que tots portem a dintre, es tractaria de les veus internes que tendeixen a posar ordre en les nostres vides “No has de..., cal que..., hauries de...”
Són consells que es graben per experiències passades i que ens ajuden a protegir-nos i protegir al nostre entorn.
Serien normes que integrem i que deriven dels pares i mares que hem tingut i de les persones adultes que han intervingut directament en la nostra educació.

2. El "jo adult":
Berne va observar que alguns pacients pensaven de manera diferent a l’anterior i que en ells hi havien pensaments més analítics, de racionalització, de dubtes, de càlcul, etc... Eren pacients que avaluaven més la realitat entorn si els hi convenia o no.
D'aquesta manera va crear el “jo adult” que seria la part de la personalitat amb la que pensem i analitzem segons el que ens convé.

3. El “Jo nen”:
En ell es manifesten els impulsos més naturals, les primeres experiències que varem rebre en la infància i com varem respondre a elles. És la part de la persona que sent, pensa, actua, parla i respon igual que quant ho fèiem al ser nens. És un comportament irracional i bàsicament emocional.
La culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la vergonya, l’afecta… Constituiria totes les emocions que experimentem al llarg de les nostres vides i que s’engloben dins d’aquesta part de la personalitat humana.
Així doncs, l’estat del “jo nen” ens dona desitjos, ens motiva, ens impulsa a viure, en ajuda a aprendre…



Amb aquesta teoria simple Berne va explicar la personalitat humana. Va afegir que si les tres parts es trobaven equilibrades, podríem adquirir la felicitat.

lunes, 16 de noviembre de 2009

L'EXPRESSIÓ DE L'ÀNIMA:

M'apassiona l’enigma que envolta la nostra escriptura. Sempre he cregut que la nostra lletra és clarament un signe d'identitat i que a través d'ella podem arribar a saber més sobre el caràcter de les persones.
Com considero que té proximitat amb l’àmbit psicològic, malgrat no l'hem tractat en classe. He decidit tractar-lo en el Blog i fer-vos “cinc cèntims”del món grafològic.


- LA GRAFOLOGIA:


És la ciència que té com objectiu estudiar el grafisme, mitjançant el qual es projecten característiques de la personalitat del seu autor.

En l'escriptura es plasmen aspectes profunds i reveladors: Com es mostra la persona en el seu entorn, la salut física i mental, les emocions predominants, el seu tipus de pensament, com reacciona, entre altres aspectes...

Les persones quan escrivim exposem conscientment el nostre pensament i al mateix temps, de manera inconscient, amb els dissenys gràfics i trets particulars de la lletra, expressem característiques profundes del nostre jo. Quan escrivim existeix clarament una connexió entre la mà i el cervell (centre nerviosos superiors).

Els grafòlegs són els encarregats de realitzar els anàlisis grafològics els quals consisteixen en la classificació dels trets característics de l'escriptura, en la interpretació psicològica de tots aquests trets i en la integració de tots aquests aspectes en un tot.
Per poder realitzar un anàlisis grafològic és necessari un text d'unes 15 – 20 línies, el text ha de ser espontani i sobre un fons blanc de superfície dura. És interessant que al final de l'escrit hi consti la signatura ja que aquesta ens aporta més informació de la personalitat “intima” de la persona i el text en canvi, ens dona més informació sobre la personalitat social.

La grafologia és una ciència complexa i molt amplia. Normalment quan es realitza un anàlisis grafològic és tenen en compte deu aspectes: La mida, la forma, la direcció, la pressió, la velocitat, la continuïtat, l'ordre, la inclinació, la firma i la rubrica.


1. LA MIDA:
La mida ens indica com la persona veu les coses, com enfoca la vida, com es considera a si mateix.


· Escriptura molt gran ( més de 4.5 mm d'altura): Persones que els hi agrada cridar l'atenció i ser el punt de mira. Són persones que solen ser importants per la gent que els envolta.


· Escriptura gran ( més de 3.5 mm): Persones molt vitals i que presenten una actitud molt extrovertida.


· Escriptura petita ( - de 2.5 mm de altura ): Persones que solen passar inadvertides. Possiblement són persones observadores i amb una visió detallada del món.


· Escriptura molt petita ( - de 1.5 mm de altura ): Persones amb poca autoestima i que no els hi sol agradar relacionar-se amb la gent.

· Si la escriptura és"irregular": La desigualtat de mides correspons a persones d'una gran intensitat afectiva i que no saben controlar les seves emocions.



2. LA FORMA: En la forma s’observen aspectes de la condició personal: energia o suavitat, reserva o expansió, sexualitat...


· Escriptura corba (Dominen corbes): Persones de caràcter dolç, bondadós, amable, extrovertit, sociable i amb capacitat d'imaginació. També sol correspondre a persones mandroses i que manquen de caràcter.

· Escriptura angulosa: (Dominen les línies) Persones de forta personalitat, fermes, dures i exigents.

· Escriptura que combina ambdues anteriors: Persones que solen tenir un bon equilibri psicològic i que posseeixen els aspectes més positius de les dues anteriors.



3. LA DIRECCIÓ: Marca les nostres conquestes personals. Sobretot fa referència a l'estat anímic en el que ens trobem i la manera en la que ens afrontem a la vida.


· Ascendent: Persones positives i optimistes.

· Descendent: Persones pessimistes, que solen sentir-se incapaces d'enfrontar-se al món i que tenen tendència a “tirar la tovallola”.

· Horitzontal: persones realistes que no es deixen portar ni per l'optimisme i ni pel pessimisme.



4. LA PRESIÓ :


· Pressió forta: Mostra seguretat, fermesa i confiança en si mateixes. Poden ser persones que tenen un to de veu elevat i que interrompen als altres per parlar ells. En aquest tipus de persona predomina el instint sobre la raó.

· Pressió suau: Persones amb poca capacitat per prendre decisions.



5. LA INCLINACIÓ: És l'aspecte que mesura com els nostres sentiments es comuniquen envers els altres. I la necessitat que tenim de contactar amb els demès.


· Inclinada a la dreta: Predomini dels sentiments per sobre de la raó. Persones extrovertides, generoses, cordials i molt afectuoses.

· Inclinada a l’esquerra: La prudència predomina en aquest tipus de persones. Persones introvertides i reservades. També dona senyals d'ocultació o de frustració afectiva i temors.

· Lletra vertical: Equilibri entre raó i sentiments. Hi ha control dels impulsos i un control de si mateixes. Normalment són persones que saben mantenir la calma en situacions difícils.


6. LA VELOCITAT: Indica la agilitat de comprensió i el grau de velocitat en el que es reacciona davant d’estímuls exteriors.


· Lenta (menys de 100 lletres per minut): Persones que no tenen l'agilitat que desitjarien davant d’estímuls. La manca de rapidesa intel·lectual, els dota de prudència i constància.

· Normal( Entre 100 i 130): Persones estables, equilibrades i amb bona capacitat d'assimilació.

· Alta (130 i 200 paraules per minut): Persones de reflexes ràpids i alta velocitat en la assimilació i la reacció. Solen ser extrovertides, emprenedores i molt creatives, encara que de vegades poden anar massa de pressa i aquesta anticipació pot jugar en contra d'elles.




7. LA COHESIÓN o CONTINUIDAD :

- Lligada: Bona capacitat lògica i són persones que no abandonen el que busquen fins arribar al final.

- Deslligada: Manifesta els problemes de relació amb l'entorn. Reflexa la capacitat d'apreciar els detalls.


- Agrupada: Bona capacitat lògica i intuïtiva. Gran capacitat reflexiva i un bon equilibri entre el món interior i l'exterior.


8. L’ORDRE: El grau de claredat de les idees. La forma d'organitzar el nostre temps i les possibles interferències en el contacta amb els altres.


9. LA FIRMA: Segell o distintiu propi que ens representa davant els demés i davant nosaltres mateixos.


- Text llegible i firma il·legible: Persones que davant dels demés són més clares que en la intimitat. Poden sentir-se descontentes o inferiors.

-Text illegible i firma llegible: Persones que estan contenta de si mateixes, que tenen confiança en les seves capacitats, en els seu mèrits i possibilitats.


-Text llegible i firma llegible: Seran persones que tenen clares les seves intencions, que es mostren com són, plenament sinceres. Presenten una alta autoestima i es senten contentes de les seves possibilitats.



10. LA RUBRICA: Mena de gargot que no segueix cap norma fixa, en el qual es marquen les nostres ambicions, el que busquem a la vida.



· PUNTS FEBLES DE LA GRAFOLOGIA:
Encara que confesso que crec en aquesta ciència, també li he trobat algun punt feble:


1. Què passaria amb les persones que utilitzem dos tipus de lletres? Inclús que tenim dues firmes? (Patiríem un trastorn bipolar?)


2. Si realment hi ha una connexió entre el comportament i l’escriptura, si modifiquem la nostra lletra alhora s’hauria de modificar la nostre conducta?

Us deixo que reflexioneu sobre aquestes preguntes i si a algú se li acut una resposta que la deixi plasmada!



Per acabar, us adjunto un programa de televisió que aporta aspectes interessants envers la grafologia:










Ale! Per posar-vos a prova, com que ara ja teniu tota la informació necessària per saber més sobre la personalitat de les persones, us deixo la meva firma perquè m’hi trobeu els defectes i les virtuts...


jueves, 5 de noviembre de 2009

"Dime como naciste y te diré quien eres"

OTTO RANK:

Psicoanalista i psicoterapeuta austríac. Va néixer a Viena i va ser un dels primers deixebles de Sigmund Freud.
El seu primer treball va ser “El mite del naixement de l’Heroi” (1909). En aquest aplicava tècniques analítiques de Freud en la interpretació dels mites.
Més endavant va publicar “El trauma del naixement” (1923), llibre que el va portar a un distanciament amb Freud al afirmar que la neurosis derivava d’una experiència traumàtica en el moment del part i no del complexa d’Edip (Com creia Freud).
Davant d’aquest desacord Rank es va separar del cercle Freudià per desenvolupar les seves pròpies teories.
El psicoanalista i psicoterapeuta va escriure diverses obres més al llarg de la seva vida: “L’artista”, “Plantejaments d’una psicologia sexual”, “les tècniques del psicoanàlisis”...



EL TRAUMA DEL NAIXEMENT:

El naixement d’un nadó és un succés transcendental, un esdeveniment que queda plasmat en la seva personalitat. La manera de néixer determina en gran manera la seva futura personalitat, la seva salut, el seu equilibri psicològic i altres actituds…
Cap persona aconsegueix escapar completament de la seva influencia. EL naixement és el primer contacte que experimenta el nen amb l’exterior i és un fet que queda totalment gravat en el inconscient.
Otto Rank defensava la teoria de que el nostre naixement té repercussions al llarg de la nostre vida.
Actualment desprès de dècades de investigació científica és demostrable que els records anteriors al naixement i del naixement tenen gran influencia en les persones.
Un naixement traumàtic grava rècords molt potents i són molts els que creuen que aquests rècords traumàtics són l’origen de patologies.

A continuació citaré diferents tipus de parts i les conseqüències que segon Otto Rank podien comportar:

1. EL NAIXEMENT NATURAL: Faria referència a aquell part simple i sense complicacions. Les persones nascudes per via vaginal normal obtenen grans avantatges emocionals. Normalment sn persones extravertides, optimistes i confiades.

2. EL NAIXEMENT “DE CUL”: Es produeix en un 3% dels parts. Encara que la majoria dels nens nascuts de “cul” acaben portant una vida completament normal. Si són nens més propensos a presentar problemes d’ aprenentatge.

3. EL NAIXEMENT PER CESÀRIA: El nen sent un intens anhel per tot allò que comporta un contacte físic. Possiblement es deu a què per cesària el nen és privat dels plaers físics i psicològics que s’experimenta al tenir un part via vaginal.
La sensació és que el naixement per cesària comporta problemes amb el concepte d’espai. El coneixement de les seves proporcions corporals no li arriba naturalment. A més a més es creu que els nens tenen tendència a ser patossos i que en la vida adulta podrien sorgir-li certs problemes en l’àmbit sexual.
No hem d’oblidar tampoc que en la cesària hi ha anestesia. Aquesta afecta en la coordinació motriu del nen.

4. EL NAIXEMENT AMB PROBLEMES AMB EL CORDÓ UMBILICAL: Un problema en el moment del part amb el cordó umbilical pot significar un sentiment perpetu en la persona. Normalment els problemes que es donen amb el cordó umbilical són problemes que és corregeixen ràpidament. Cap d’ells posa en perill la vida del nen, però la respiració del bebè durant breus instants es veu afectada. Són precisament aquests moments aterradors les que deixen seqüeles psicològiques.

5. EL NAIXEMENT PREMATUR: Si el naixement es dona pocs dies abans de la data establerta, les conseqüències tindran poca importància. Però si el naixement prematur és de mesos les conseqüències poden ser físicament i emocionalment molt importants pel nen.


COM PODEM SUPERAR “EL TRAUMA DEL NAIXEMENT”:

Hi han diverses teràpies que s’han donat al llarg de la historia amb les que es pretén recordar aquests instants del naixement per poder superar els traumes.

El doctor Stan Grof, psiquiatre, va utilitzar drogues psicotròpiques, LSD entre altres, per poder recordar traumes anteriors al part, del mateix naixement i així aconseguir reviure’ls novament i resoldre’ls.
A més a més de la hipnosis i de les drogues, Grof va utilitzar la teràpia holotrópica, que consisteix en evocar els primers records a través d’exercicis de respiració acompanyats de música evocadora.

Leonard Orr, va crear la teràpia rebirthing o renaixement. Explora un sistema especial de respiració juntament amb afirmacions positives que ajuden a recordar a resoldre els traumes que produeix el record del naixement.

Una altre teràpia, va ser creada per Arthur Janov, anomenada Teràpia Primal. Aquesta teràpia consisteix en connectar les sensacions, comportaments i experiències presents amb les de l a infància, el naixement i el ventre matern. Les experiències doloroses que pateixen els infants, bebès en el moment del part o inclús els embrions... Poden crear “escenes primals”. El patiment intens queda desconnectat de la consciencia però continua actuant com una mena de tensió constant. I aquests poden ser l’origen de la neurosis. Nomes si els revivim en el present podrem resoldre’ls.






Així doncs... ¿Dime como naciste y te diré quién eres?

viernes, 23 de octubre de 2009

Entrevista a un professional de la hipnosi.

CENTRE D'HIPNOSI PROFESSIONAL ZAHIR. (Barcelona)
Manuel Avalos Cañadas.
Professional de la hipnosi.


1. Com definiria la hipnosi?
L’estat hipnòtic és un estat focalitzat a la ment . Per accedir-hi cal concentració i relaxació.
Els professionals de la hipnosis el què fem és ajudar i explicar a la persona (mitjançant diverses tècniques) com ha de centrar l’atenció de l’inconscient en un punt concret.

2. És el mateix la hipnosi que la hipnosi clínica? Quina utilitza?
No, no és el mateix. La hipnosi és un estat de relaxació. En canvi amb la hipnosi clínica s’introdueix la teràpia, és a dir, hi ha un intervenció directa per part del hipnòleg. Òbviament utilitzo aquesta ultima.

3. Què diferencia la hipnosi del somni?
Les ones cerebrals del somni són diferents a les de l’estat hipnòtic (Les ones beta, alfa o delta.)
A més a més durant la hipnosi el pacient no perd el control de si mateix i no fa res que no desitja fer.

4. És certs que els tractaments amb hipnosi són més ràpids que els tractats amb la psicologia convencional?
Sí, normalment les sessions hipnòtiques donen resultats més immediats.

5. Quines patologies es poden curar mitjançant la hipnosi?
Totes les que no siguin genètiques o hereditàries.
Tractem les adicions, l’alcoholisme, l’anorèxia, l’ansietat, la bulímia, les crisis d’angoixa, la depressió, l’estrès, la fòbia social, el insomni, les obsessions, el tabaquisme, la violència domèstica etc...

6. Hi ha persones que són més fàcils d’hipnotitzar? Cal tenir unes determinades característiques?
Més que la persona és l’actitud receptiva envers la teràpia i les ganes de millorar.

7. Quanta estona aproximadament es sol tardar per arribar a hipnotitzar a algú?
Encara que sempre depèn de la persona, la durada oscil·la entre cinc a quinze minuts.

8. De quines tècniques s’ajuda un professional de la hipnosi per fer arribar al pacient a l’estat hipnòtic?
Diverses tècniques de relaxació. Són moltes i molt variades.
9. Tothom és capaç d’arribar a l’estat hipnòtic?
Sí tothom. Sense fer cap mena de distensió entre el sexe, l’edat o la cultura.

10. La persona hipnotitzada perd la seva llibertat? Pot arribar a desvetllar o dir coses que no desitjaria dir?
La persona que és hipnotitzada no perd el control conscient. Inclús desprès de la sessió pot recordar el que li ha succeït.
Tenim un estrat mental, el qual Freud va anomenar “Super Jo”, que s’encarrega d’establir una censura en el que se’ns pot induir a fer.

11. Per eradicar el problema, cal que amb la hipnosis s’arribi a l’origen d’aquest?
Sí.

12. Existeix algun efecte secundari?
Mai n’existeix cap de negatiu, sempre són positiu. Al acabar la sessió d’hipnosi clínica la persona és sol sentir molt relaxada i amb un profund sentiment de benestar.

13. La persona sempre recorda el que ha fet o dit durant el procés?
El pacient sol recordar esdeveniments que conscientment havien estat oblidat. Si són experiències molt traumàtiques , les oblidarà al sortir de l’estat de trans.
Els hipnòlegs hem de saber decidir que és el que volem que aquella persona recordi amb més o menys èmfasis.

14. Existeix la possibilitat de que algun professional no fos capaç de fer tornar a un estat de consciència al client o que aquest no ho pogués aconseguir?
No. Això no és possible.

15. Quina durada sol tenir una sessió? I un tractament?
Normalment solen ser sessions d’una hora.
La durada del tractament depèn totalment del client i del problema que és vol solucionar.

16. Sovint la gent que acudeix a aquesta teràpia acaba satisfet?
Sí, la majoria de les persones que acaben el tractament desitjarien haver-lo començat abans.

17. Té la certesa que amb la seva feina ajuda als altres?
Totalment!



Moltes gràcies per la seva col·laboració.






[Dimarts vaig enviar aquesta entrevista per e-mail a quatre professionals de la hipnosi i els vaig explicar perquè la necessitava.
Encara que creia que ningú la contestaria en Manuel s’ha molestat a fer-ho i des d’aquí m’agradaria agrair-li “el favor”... Moltíssimes gràcies! ]

martes, 20 de octubre de 2009

Qui era Sigmund Freud ?

Malgrat m’he passat una estona buscant informació sobre qui i com era Freud i he començat a escriure diversos resums… Al final m’he acabat decidint per aquest documental, ja que trobo que resumeix quasi a la perfecció la seva vida i ajuda a aclarir conceptes que l’Ernest ens ha explicat a classe.


El vídeo dura aproximadament uns quaranta-cinc minuts però desprès de veure’l estic convençuda de què tindràs una imatge més ben dibuixada d’aquest home i de les teories que va aportar a la psicologia.



Espero que et sigui útil!



















Jèssica Cuenca

viernes, 9 de octubre de 2009

Ríe y el mundo reirá contigo.



Quan l’Ernest va comentar a classe que les emocions es contagien i que l'actitud dels altres pot tenir gran indecència en el nostre comportament. Vaig creure que tenia tota la raó del món.
I per reafirmar el seu comentari, se’m va ocórrer pujar aquests vídeos al blog per proposar-vos el següent repte...: Avera qui es capaç de veure'ls i no riure?
Us asseguro que per molt que m'esforço sempre se m'acaba dibuixant un somriure a la cara. Així que aquí teniu tot el necessari per comprovar vosaltres mateixos que és del tot cert que les emocions se’ns impregnen amb una facilitat impressionant.


1. http://www.youtube.com/watch?v=oiZdEQ7PC4k
2. http://www.youtube.com/watch?v=csy3iDL2FLo



Bé, aprofitant aquesta anècdota, us adjunto una mica d'informació sobre una teràpia que es basa precisament en la transmissió d'emocions; més concretament en el contagi del riure.


La teràpia del riure o riureteràpia:

La riureteràpia ens pot ajuda a eliminar qualsevol tensió emocional, física, mental o sexual... Ens ensenya a veure les coses des d'una òptica positiva i a millorar la nostra salut a través d'emocions beneficioses. Sens dubte és un camí fàcil de fer, que ens pot aportar moltes sensacions positives.

Els tallers solen ser molt participatius i s'empren diverses tècniques per arribar a riure d’una manera natural i sana. És comú que els terapeutes ens facin treballar en grup i que utilitzin la dansa, exercicis de respiració, exercicis corporals...per ensenyar-nos com arribar a les riallades més irracionals.

Científicament està comprovat que el riure pot ajudar a augmentar la nostra qualitat de vida.
El riure més franc ens aporta múltiples beneficis: elimina l’estrès, l'ansietat, l'angoixa, la depressió, ajuda als problemes cardiovasculars, respiratoris... A més a més estudis recents afirmen que mentres riem produïm una gran quantitat d'endorfines, que són partícules responsables en gran part de la sensació de benestar.




Així que ja sabeu... L’alegria, el riure i un tarannà optimista incrementen la salut.
Espero que aquesta informació hagi despertat cert interès en vosaltres i que us decidiu a participar en alguna sessió!!











:_) Jessy

martes, 29 de septiembre de 2009

La història d'en Ramón...


El trastorn bipolar també és coneix amb el nom de depressió maníaca, degut a que l’estat d’ànim d’una persona pot alternar entre “pols” de mania (alts) i de depressió (baixos).

Afecta tant a homes com a dones i generalment apareix entre els 15 i 25 anys. Les causes exactes es desconeixen però hi ha un percentatge més elevant de casos en persones que tenen familiars que han patit la malaltia, és a dir sembla ser que és hereditària.

El trastorn bipolar és el resultat d’alteracions en les àrees del cervell que regulen l’estat anímic.
El trastorn bipolar és diferencia clarament de la depressió clínica encara què els símptomes de la fase depressiva són similars.La majoria de persones que pateixen la malaltia afirmen que senten “altsibaixos”. Les variacions anímiques poden ser extremes.


Existeixen dos tipus de trastorns bipolars: Els símptomes o episodis dels “altsibaixos” determinen el tipus.

· El trastorn bipolar I : Es caracteritza per un o més episodis maníacs o episodis combinats. El trastorn bipolar I és la forma més severa de la malaltia. Marcada per episodis maníacs extrems.

· El trastorno bipolar II: Es caracteritza per un o més episodis depressius acompanyats al menys d’un episodi hipomaníac. Aquests episodis són menys severs que els episodis maníacs.

Les fases del trastorn bipolar pot durar de dies a mesos i es poden apreciar alguns dels següents símptomes:

- Agitació o irritació.
- Elevació de l’estat anímic (hiperactivitat, increment de l’energia…)
- Autoestima elevada (creences falses en habilitats especials…)
- Poca necessitat de son.
- Comportament imprudent.
- Dificultat per concentrar-se o prendre decisions.
- Entre d’altres…

Hi ha un alt risc de suïcidi en els malalts de trastorn bipolar. I també cal tenir en compte que el consum de substancies psicoactives poden ser responsables d’alguns símptomes. La drogoaddicció també pot ser en sí un símptoma del trastorn bipolar.

Aquesta malaltia pot ser tractada. Generalment s’utilitzen medicaments antipiròtics i estabilitzadors de l’estat anímic. Per la fase depressiva, a vegades s’utilitzen antidepressius.Encara que aquests diversos medicaments poden ajudar al malalt, es possible que el malalt hagi de quedar-se hospitalitzat fins que no hagi estabilitzat el seu estat anímic i els símptomes estiguin sota control.

Per últim cal destacar una teràpia que pot arribar a ser molt útil, s’anomena teràpia electroconvulsiva (TEC). Es un tractament psiquiàtric què utilitza corrent elèctrica per causar una convulsió en el sistema nerviós mentre el pacient es troba sota els efectes de l’anestesia. Els estudis han trobat en forma repetitiva que la teràpia electroconvulsiva és el tractament més efectiu per la depressió.


Aprofito per adjuntar l'adreça d'un video del youtube, en el qual trobem el testimoni d'en Ramon, un home que pateix la malaltia. Trobo que és interessant escoltar com és el seu dia a dia i com s'afronta a aquest trastorn.

http://www.youtube.com/watch?v=cPPRnm1IqGA (PART 1)
http://www.youtube.com/watch?v=JE8ypbPUZRk&feature=related (PART 2)