Eric Berne i l'anàlisi transaccional.

ERIC BERNE ( Psicologia humanista):

Eric Berne va néixer el 10 de Maig de 1910 en Montral, Canadà. Fill del doctor Bernstein, el qual va morir de tuberculosis als 38 anys.

Va ser llavors quant la mare de Eric, la Senyora Bernstein va animar-lo a que seguís els passos del seu pare i inicies la carrera de medicina. Així ho va fer i va començar treballar com a psiquiatra.
Al 1939 es va fer nord-americà i es va traslladar a viure a Nova York, Sant Francisco. Va iniciar la seva formació com a psicoanalista.

Desprès de l’experimentació amb la psicoanàlisis va començar a posar en dubte els conceptes Freudians de l’inconscient en diversos escrits i això va provocar que no fos acceptat en la societat psicoanalista de Sant Francisco.
Llavors Eric Berne va endinsar-se en noves teories, volia trobar un teoria senzilla, que pogués ser compresa per la majoria de la població. Va allunyar-se de terminologies abstractes que eren abundants a l’època i va optar per definir senzillament aspectes bàsics de la psicologia. El seu principal objectiu era que fins i tot un nen de vuit anys pogués arribar a entendre conceptes relacionats amb la psicologia.
Malauradament morí el 15 de juliol de 1970 però ens deixà teories tant apassionants com l’anàlisi transaccional.

ANÀLISI TRANSACCIONAL:

Eric Berne va deixar de banda les complexitats i ambigüitats i va definir la personalitat i la conducta de manera senzilla.

Considerava que la conducta no era res més que allò que una persona pensa, sent, diu o fa en qualsevol moment de la seva vida.

Berne va subdividir aquests comportaments:

- El pensar i el sentir: Són els comportaments subjectius, que no es veuen i que nomes coneix la persona encara que es poden inferir pels signes de conducta.

- El dir i el fer: Són els comportaments objectius, són aquells que existeixen perquè la realitat així ho demostra.

D’aquesta manera, Berne entenia la personalitat com allò que pensem, sentim, diguem i fem de manera habitual.

Així doncs l’anàlisi transaccional va aconseguir definir una qüestió complexa en aquella època.

Tanmateix va dividir la personalitat humana en tres parts:

1. El "jo pare":
Faria referència al pare que tots portem a dintre, es tractaria de les veus internes que tendeixen a posar ordre en les nostres vides “No has de..., cal que..., hauries de...”
Són consells que es graben per experiències passades i que ens ajuden a protegir-nos i protegir al nostre entorn.
Serien normes que integrem i que deriven dels pares i mares que hem tingut i de les persones adultes que han intervingut directament en la nostra educació.

2. El "jo adult":
Berne va observar que alguns pacients pensaven de manera diferent a l’anterior i que en ells hi havien pensaments més analítics, de racionalització, de dubtes, de càlcul, etc... Eren pacients que avaluaven més la realitat entorn si els hi convenia o no.
D'aquesta manera va crear el “jo adult” que seria la part de la personalitat amb la que pensem i analitzem segons el que ens convé.

3. El “Jo nen”:

En ell es manifesten els impulsos més naturals, les primeres experiències que varem rebre en la infància i com varem respondre a elles. És la part de la persona que sent, pensa, actua, parla i respon igual que quant ho fèiem al ser nens. És un comportament irracional i bàsicament emocional.
La culpa, la tristesa, la por, l’alegria, la vergonya, l’afecta… Constituiria totes les emocions que experimentem al llarg de les nostres vides i que s’engloben dins d’aquesta part de la personalitat humana.
Així doncs, l’estat del “jo nen” ens dona desitjos, ens motiva, ens impulsa a viure, en ajuda a aprendre…

Amb aquesta teoria simple Berne va explicar la personalitat humana. Va afegir que si les tres parts es trobaven equilibrades, podríem adquirir la felicitat.